(Pau Vidal) Al camp de refugiats de Kakuma -al nord
oest de Kènia- on hi porto
mig any, la violència, dolor, patiment i mort són certament el pa de cada
dia. Aquí malviuen 110.000 persones de més de dotze nacionalitats, en una regió
semi-desèrtica molt inhòspita. Molts fugen de la guerra i els conflictes
armats.
A voltes aquí costa reconèixer-hi la presència del Senyor. A voltes un acaba
esgotat davant tants testimonis de dolor acumulat. Molts vespres surt un lament
des del fons del cor: “Fins quan Senyor la teva gent haurà de viure prostrada i
lluny de les seves terres? On ets Senyor?”
I malgrat tot, la vida s’obre pas. Els refugiats s’entesten a viure aquest exili no només com un temps de dolor i mort sinó també com un temps de joia i sentit. El record de la vida de Jesús de Nazaret omple d’alegria molts cors.
Els pobres de solemnitat són els qui mantenen l’esperança contra tota esperança, els qui viuen com els lliris del camp, els qui encarnen les benaurances. Els pobres i exiliats són paradoxalment els portadors de la bona nova del ressuscitat, del Déu que vol que visquem, i visquem plenament.
Bona Pasqua!
Pau, un jesuita català a Kakuma, KenyaI malgrat tot, la vida s’obre pas. Els refugiats s’entesten a viure aquest exili no només com un temps de dolor i mort sinó també com un temps de joia i sentit. El record de la vida de Jesús de Nazaret omple d’alegria molts cors.
Els pobres de solemnitat són els qui mantenen l’esperança contra tota esperança, els qui viuen com els lliris del camp, els qui encarnen les benaurances. Els pobres i exiliats són paradoxalment els portadors de la bona nova del ressuscitat, del Déu que vol que visquem, i visquem plenament.
Bona Pasqua!
http://enpau.blogspot.com.es/
